El clima de l’Aran i l’alt Pallars

A cavall entre Occitània i Catalunya, aquest article descriu el clima d’un sector del Pirineu on la influència mediterrània minva i guanya pes el caràcter atlàntic. Parlem de l’Aran i del nord de les valls d’Àneu, Cardós i Ferrera, al Pallars Sobirà.

Al vessant aranès, la frondositat i els boscos caducifolis evidencien el clima oceànic del lloc. Les masses d’aire humides, impulsades pels vents de l’oest i nord, i l’afegit de l’efecte orogràfic del relleu, faciliten els núvols baixos, la pluja freqüent i un règim tèrmic poc contrastat: hiverns freds i estius suaus. A més, és la zona del Pirineu català amb més dies de nevada fins a fons de vall.

A l’alta muntanya, innivada de novembre a maig, les diferències entre l’Aran (cara nord pirinenca) i el nord del Pallars (vessant sud) sovint són mínimes, de manera que cims com el Mulleres, Maubèrme, Besiberri o la Pica d’Estats els podem considerar dins una mateixa unitat climàtica.

En canvi, si davallem cap al fons de les valls pallareses veurem com augmenta la continentalitat i apareix la variabilitat mediterrània. Si a Vielha la precipitació mitjana anual s’acosta als 1.000 mm en uns 140 dies, a Esterri d’Àneu, baixa a 700 mm, i a Isil o Tavascan, amb prou feines supera els 800 mm en 110-120 dies. Els núvols baixos són menys freqüents, fet que afavoreix dies més càlids i nits més fredes que a l’Aran.

Les valls del Pallars, amb relleu abrupte i barreres com el Prepirineu i les serralades litorals, reben menys humitat mediterrània, fins al punt de generar ombra pluviomètrica. Fenòmens com el fogony —vent sec i reescalfat que baixa pel vessant sud— accentuen aquestes diferències. Això explica la presència d’alzinars als vessants solans de les Nogueres, absents a l’Aran.

Al vessant nord també hi ha un “föhn”, l’anomenat localment “vent d’Espanya” a l’Aran i Autan a Occitània, i pot provocar ventades notables de sud i calor puntual a les valls araneses, tot i que amb menys impacte climàtic.

Si volem destacar algunes situacions meteorològiques interessants i associades a perills a muntanya, per una banda tenim les adveccions fredes i ventoses de nord-oest, amb corrent en jet. Aquestes poden provocar nevades abundants que a més saltin de manera molt contundent  al vessant sud i deixar-hi gruixos importants fins i tot a fons de vall.

Per l’altra, els fronts càlids atlàntics actius amb vent de sud-oest (i a vegades del nord-oest) poden implicar boira densa i pluja generosa a cotes altes. Si això ocorre durant la temporada de neu, el mantell pot humitejar-se de forma important i, amb fred posterior, derivar en episodis de mantell nival molt dur i tècnic.

Cal afegir que en aquest sector climàtic els aiguats no hi són habituals, però alguns episodis, sobretot de sud, poden deixar acumulacions de precipitació importants; n’és exemple el del 18 de juny 2013. Es van recollir més de 100 mm de pluja en 24 hores, tant al fons de l’Aran com a cotes altes, fet que va accelerar la fusió de la neu a l’alta muntanya, que encara era molt abundant després d’una temporada de neu excepcional i una primavera freda. La Garona i altres rius de l’Aran van créixer com no ho havien fet des del novembre de 1982.

L’estació meteorològica automàtica de Certascan (2.400 m), al nord del Pallars Sobirà, ja acumula 25 anys de dades. A continuació en destaquem alguns aspectes:

• La temperatura mitjana és negativa durant gairebé mig any. El període més fred va de mitjans de gener a inicis de març. El 4 de febrer de 2012 es va registrar la mínima absoluta: -23,2 ºC.
• A l’estiu, les glaçades són rares però possibles. Les màximes superen sovint els 15 ºC, amb un màxim de 24,2 ºC el 18 d’agost de 2012.

• La humitat relativa mitjana és alta, i ronda el 70%. Amb tot, pot baixar per sota del 5% en situacions anticiclòniques hivernals.
• La probabilitat de precipitació sovint supera el 50% a la primavera i finals de tardor – inici d’hivern. El mínim pluviomètric se situa entre juliol i agost.

• La neu cobreix el terra més de mig any, amb gruixos de fins a 150 cm entre març i abril. El 2013 i 2014 s’hi van acumular més de 3 metres.

• El vent és un factor clau per entendre la distribució de la neu. Així, les nevades de nord, amb neu freda i transportable, normalment també emblanquinen la banda pallaresa.
• Les ventades fortes són més probables a la meitat freda de l’any, amb ràfegues que poden superar els 100 km/h i arribar als 150 km/h.

Article original: Serra, A., Esteban, P. 2025. El clima de l’Aran i l’alt Pallars. Vèrtex 317, 16-17.