El clima de l’Himàlaia

*Aquest article especial és fruit de l’aniversari de la primera ascensió catalana de l’Everest, que el 28 d’agost de 2025 va complir 40 anys*

Amb els seus cims imponents i paisatges espectaculars, l’Himàlaia és un dels destins més fascinants per a excursionistes i alpinistes d’arreu del món. Però per entendre’n el clima, cal tenir en compte la seva dimensió geogràfica, tant a escala regional com local.

Aquesta gran serralada s’estén des de Bhutan fins al Pakistan al llarg d’uns 2.600 km, amb una amplada mitjana superior als 300 km i un total de 14 cims que superen els 8.000 m. És, doncs, un autèntic mur orogràfic que actua com a frontera climàtica entre l’Àsia continental, seca i freda, i el subcontinent indi, càlid i humit. Aquesta configuració dona lloc a un dels fenòmens meteorològics més rellevants del planeta: el monsó. Aquest funciona de manera similar a la brisa marina o de muntanya, però a escala estacional i regional. Així, a l’hivern, la menor radiació solar afavoreix l’acumulació d’aire fred a Sibèria, formant un potent anticicló tèrmic que impulsa vents secs del nord-est, i que creuen l’Himàlaia de nord a sud. A l’estiu, l’escalfament solar debilita aquest anticicló i les baixes pressions dominen al sud de la serralada, aspirant aire càlid i humit de l’oceà Índic cap a les muntanyes. Així, durant els mesos més càlids, la boira i les precipitacions poden limitar molt les activitats de muntanya, mentre que entre novembre i abril el temps és més estable i sec.

El monsó arriba primer a l’extrem oriental de l’Himàlaia —Índia, Bhutan i Nepal— a principis de juny, i s’hi manté més temps. Per això, si teniu previst fer rutes o ascensions a zones com la de l’Everest o l’Annapurna, les millors èpoques són la primavera (març-maig) i la tardor (setembre-novembre), driblant tant el fred extrem de l’hivern com les condicions adverses de l’estiu per possibilitat de pluja abundant i intensa, boira i risc d’allaus o esllavissades. En canvi, al sector occidental, com el Ladakh, el monsó hi arriba més tard i amb menys intensitat, fet que el converteix en una zona molt més seca i amb més marge per fer-hi activitats també a l’estiu. Tot i això, no s’hi està exempt de fenòmens extrems, i en són exemples les greus inundacions de l’agost de 2010. Al Tibet, a la cara nord de la serralada, les condicions són generalment seques durant bona part de l’any. Quan hi arriba el monsó, els vents procedents del vessant sud ja han descarregat la humitat, de manera que l’aire que hi arriba ja és molt eixut.

Si el monsó determina a gran escala quines són les millors èpoques per visitar l’Himàlaia, l’altitud afegeix un conjunt de factors crucials a tenir en compte, tant per a trescar (fins a uns 5.000 m si voleu evitar la neu i el gel) com si opteu per fer ascensions a grans cims de 6.000, 7.000 o 8.000 m.

Si ens centrem al Nepal, i tot i trobar-se en latituds tropicals, amb valls selvàtiques i xafogoses, a l’alta muntanya  podem tenir condicions de fred extrem. Així, al camp base sud de l’Everest (5.364 m), la temperatura esperable al maig és d’uns 15 ºC de màxima i 0 ºC de mínima, mentre que a l’octubre volta els 12 ºC de màxima i els -7 ºC de mínima. A cotes més altes,  als cims de 7.000 o 8.000 m, fàcilment s’assoleixen els –20 o –30 ºC.

El vent és un altre factor clau. Pot bufar amb gran intensitat, especialment quan la circulació general de l’atmosfera mostra marcat gradient a les isohipses als mapes meteorològics de 500 o 300 hPa (5.500 m i 9.000 m, respectivament). Si a més hi circula el corrent en jet, les condicions a les crestes poden ser prohibitives, amb ratxes que superin els 200 o 250 km/h. En dies serens, per la seva banda, el vent moderat pot afavorir la formació de núvols orogràfics i fotogènics, com els de bandera a sotavent del sostre del món, i també característic del Cerví (Alps).

A banda, ondulacions de la circulació i del jet, sovint associades a solcs, poden portar canvis sobtats de temps, amb núvols i nevades. Unes situacions de caire més hivernal (o quan no hi ha el monsó) que poden empitjorar dràsticament la sensació de fred, emblanquinar el paisatge per sota de les neus perpètues, dificultar la progressió per neu nova, implicar mala visibilitat per boira i torb, i generar problemes d’estabilitat pel vent. La neu ventada a les crestes, per la seva banda, modela les cornises i afebleix el mantell nival, augmentant el risc d’allaus.

Un altre aspecte fonamental si fem travesses i ascensions a l’Himàlaia és la disminució de l’oxigen disponible amb l’altitud: a 5.000 m n’hi ha la meitat que al nivell del mar, i només un 30% a 8.000 m. Això fa imprescindible una bona aclimatació per evitar el mal d’altura. A més, petits canvis en la pressió atmosfèrica —relacionats amb la circulació general— poden fer variar lleugerament la concentració d’oxigen, afectant el rendiment físic i la capacitat d’assolir un cim sense el suport d’ampolles d’aire.

Finalment, la menor densitat atmosfèrica per l’altitud implica una reducció del filtre natural contra la radiació solar. Això ens deixa molt exposats als seus efectes nocius, com cremades o ceguesa de la neu, si no ens protegim adequadament.

Article original: Esteban, P. 2025. El clima de l’Everest. Vèrtex 316, 14-15.