El clima de Montserrat

Massís especial fruit de la seva morfologia tan característica, Montserrat és un pol d’atracció turística, religiosa i excursionista, i en condicions meteorològiques adverses pot resultar un sector complicat des del punt de vista de la seguretat.

Lloc magnífic per caminar, també és un indret de referència en el món de l’escalada pel tipus de roca que hi domina, el conglomerat. Un entorn privilegiat que afavoreix l’elevada afluència de gent, tant l’habituada i preparada per la muntanya com la que no. Tot plegat fa que Montserrat sigui un dels llocs de Catalunya amb més rescats per part dels bombers.

Si ens centrem en els perills meteorològics que poden afectar-nos en aquest sector de muntanya mitjana mediterrània, destaquen sobretot la boira, la calor o el vent, i més puntualment la pluja intensa o abundant, la nevada o el fred.

Així, amb un relleu tan exposat al vent general, són habituals les ratxes màximes diàries de 40 o 50 km/h, sovint de l’oest a nord-oest. Al llarg de l’any se superen els 75 km/h una mitjana de 17 dies, condicions a tenir ben en compte en activitats com l’escalada. D’aquests, més de tres quartes parts corresponen als mesos de novembre a març, i és que durant la meitat freda de l’any, i especialment els mesos hivernals, és quan el vent pot bufar més fort a les agulles montserratines. De totes maneres, és també l’època que els anticiclons hivernals provoquen dies totalment plàcids. Pel que fa als episodis més ventosos, des de l’any 2003, a l’estació automàtica del Servei Meteorològic de Catalunya a Sant Dimes (916 m), s’han arribat a registrar 5 dies de més de 125 km/h, mentre que els 100 km/h se superen 2 cops l’any de mitjana.

En canvi, durant la meitat càlida de l’any (sobretot al juny i juliol) el vent fort és un fenomen rar, i en tot cas serà protagonista la marinada especialment a partir de migdia. Una brisa que es farà notar més o menys segons l’orientació de la paret o per l’efecte de canalització del relleu, alhora que facilitarà la formació d’alguna boira enfiladissa.

La visibilitat reduïda és un factor de perill a no menystenir tenint en compte la morfologia laberíntica del massís. Així, entre setembre i novembre, i en menor mesura entre març i maig, és quan tenim més possibilitats de desorientar-nos per boira. Són les adveccions mediterrànies, amb vent del sud o llevant, les més favorables a la formació de nuvolositat compacta i densa a cotes mitjanes i altes del massís.

L’altra cara de la moneda és quan l’estabilitat anticiclònica, preferentment hivernal, afavoreix els núvols baixos als peus del massís, sobretot per la banda del Bages i el Vallès, l’anomenada Vacarissana.

La calor és quelcom a tenir molt en compte al massís, sobretot a les cotes baixes. Registres tèrmics per sobre dels 25 ºC són ben normals a l’estiu a l’altitud del Monestir, i no és pas estrany assolir-hi els 30 ºC. La calorada més intensa de les últimes dècades va provocar 35,9ºC de màxima a Sant Dimes (916 m) el 28 de juny de 2019, la més alta de la sèrie de 19 anys. El 15 d’agost de 1987, l’estació de l’Abadia (740 m) va mesurar 38 ºC.Són valors moderats en comparació amb els de les valls que envolten el massís, però amb la humitat mediterrània alguns dies d’estiu poden ser notablement xafogosos. Un aspecte a tenir present per la manca d’ombres a molts sectors i la poca disponibilitat d’aigua.Per la banda del fred, les glaçades són discretes i poc freqüents a les cotes mitjanes i altes del massís (poc més d’una vintena de dies al llarg de l’any a 916 m). La inversió tèrmica hivernal sol fer que les matinades siguin ben fredes a les fondalades properes, de vegades amb diferències de més de 15 ºC respecte als cims. Ara bé, si tenim invasions d’aire fred importants, la temperatura pot arribar a ser negativa tant de dia com de nit als sectors culminants, amb mínimes inferiors als –5 ºC i vent que accentua la sensació de fred. El 27 de gener de 2005 l’estació de Sant Dimes va mesurar –8,3 ºC de mínima, mentre que el 9 de gener de 1985 es van registrar –12 ºC a l’Abadia.

La precipitació mitjana anual a l’Abadia (740 m) és de 621 mm (període 1991-2020), amb una notable variabilitat interanual, típica del clima mediterrani. Per exemple, en l’última dècada trobem 1.002 mm l’any 2018 i tot just 347 mm el 2015. Els màxims pluviomètrics són a la tardor i a la primavera, quan arriba a ploure un de cada tres dies. En canvi, la pluja més escassa és a ple hivern i al juliol, quan tot just podem esperar pluja cada cinc o sis dies.

Com tots els massissos del prelitoral català, Montserrat pot rebre aiguats molt considerables. Són més probables a la tardor, però el més destructiu de la història recent va ser el 10 de juny de 2000, quan una matinada tempestuosa va deixar 155,7 mm a l’Abadia.

La neu no és gaire habitual al massís, si bé la majoria d’anys s’emblanquina almenys un dia la part alta, amb gruixos normalment discrets i que romanen pocs dies a terra. La nevada més important dels últims 20 anys va ser la del 8 de març de 2010, amb 30 cm acumulats a l’abadia (740 m).

Podeu trobar l’article original a:

Esteban, P. i Serra. A. 2022. Els clima de Montserrat. Revista Vèrtex 301, 14-15.