El clima del Cadí-Moixeró

A cavall del Berguedà, la Cerdanya i l’Alt Urgell, i com a punt d’unió entre el Pirineu i el Prepirineu, trobem probablement un dels sectors de muntanya més estètics i atractius de Catalunya. Orientades d’oest a est, i separades pel coll del Pendís, les serres del Cadí i del Moixeró tracen una frontera natural entre la influència més mediterrània canalitzada per la vall del Llobregat i la major continentalitat de la vall del Segre a la Cerdanya i, sobretot, a l’Urgellet i el sector de la Vansa. Fem un cop d’ull a alguns aspectes climàtics d’interès per a la seguretat en la pràctica d’activitats de muntanya a la zona.

Les serres del Cadí i del Moixeró ostenten un relleu característic i una geologia de gran interès. Destaquen cims com el Vulturó (2.649 m) m, el Costa Cabirolera (2.604 m), les Penyes Altes del Moixeró (2.276 m) o el fotogènic i freqüentat Pedraforca (2.506 m), erigint-se de forma monumental més al sud de la línia principal de carena. Sens dubte, un sector geogràfic de gran interès per l’activitat excursionista tant a l’estiu com a l’hivern, sigui per activitats tècnicament més assequibles, com les caminades o la bicicleta de muntanya, com també per l’esquí de muntanya, l’escalada o l’alpinisme.

Haurem de tenir en compte que a la primavera és quan la probabilitat de precipitació és més alta (a l’abril plou o neva gairebé un de cada dos dies). Després, a l’estiu i a la tardor baixa fins al voltant d’un 30%, però hi ha dies de pluja molt abundant. Per exemple, al llarg dels seus 22 anys de dades, l’estació de Gisclareny (1.386 m) va recollir 182 mm el 2 de novembre de 2015, durant un important temporal del sud, i 174 mm durant la tempestuosa tarda del 30 de juliol de 2002. D’altra banda, la probabilitat de precipitació és mínima a ple hivern, quan amb prou feines plou o neva un de cada 5 dies, i normalment de manera minsa. No sol ser fins avançat el febrer o ja al març quan es produeixen les nevades més abundants.

La presència de neu a la cara nord del Cadí és normal entre inici de novembre i ben avançat el maig, segons dades de l’estació de Cadí Nord – Prat d’Aguiló (2.143 m). Estem parlant de mig any o més de neu al terra, una referència a tenir en compte de cara a la planificació d’activitats en sectors obacs elevats del Prepirineu català, i que contrasta força amb el que us trobaríeu a la carena o al vessant solà de la serralada, amb menys permanència de la neu per l’efecte de la radiació solar i del vent.

Hi ha molt de contrast entre els anys més nivosos i els mínims d’algunes temporades, fruit de la influència mediterrània i de la llunyania de l’efecte dels fluxos humits atlàntics, més regulars. El gruix màxim de neu al llarg dels 17 anys de dades de es va mesurar durant l’excepcional temporada del 2018, amb 234 cm el 4 d’abril. En canvi, els hiverns 2005, 2012, 2015, 2016 o 2021 el gruix màxim no ha arribat a 1 metre.

La temperatura està lògicament condicionada per l’altitud, amb un rang de més de 1.500 m entre la carena i les valls més profundes. Normalment fa més fred a les cotes altes, si bé la inversió tèrmica pot ser marcada i fer-se evident sobretot durant les nits hivernals anticiclòniques, quan les glaçades poden ser importants a les fondalades, amb aparatosa gelada, mentre la temperatura és fins i tot positiva a l’alta muntanya.

Però també és a l’hivern, o almenys durant la meitat freda de l’any, quan el vent fred i sec del nord implica gradients de temperatura de fins a 1 ºC cada 100 m d’altitud. Són aquells dies que podem tenir prop de 0 ºC a les valls i  –15 ºC a 2.500 m, amb vent que provoca una temperatura de sensació encara molt inferior tot i el sol intens, de manera que si ens enfilem a l’alta muntanya cal anar-hi molt ben equipats. La fredorada més important de les últimes dècades als cims va ser la del febrer de 2012, quan les carenes del Cadí van voltar els –23 o –24 ºC. A banda de l’altitud, resulta bàsic considerar també l’orientació, sobretot de dia i a l’hivern, quan el vessant nord de la serralada queda bàsicament a l’ombra i la temperatura es pot mantenir molt més baixa que a la solana, com bé denoten sovint la quantitat i les condicions de la neu.

A l’estiu també es fa evident la importància de l’altitud (no tant de l’orientació), ja que arribar a 30 ºC no és estrany al fons de les valls, i fins i tot es poden voltar els 35 ºC de màxima a 1.000 m els dies més calorosos de l’estiu. En canvi, els 30 ºC són valors fins ara totalment desconeguts a 2.000 m, on superar els 25 ºC ja és ben poc habitual. I a les carenes culminants, per sobre dels 2.500 m, amb prou feines se superen alguns dies els 20 ºC i a ple estiu hi pot arribar a glaçar esporàdicament.

L’efecte del relleu i de l’altitud afavoreix la formació de núvols i la possibilitat de boira a les cotes altes i a les carenes, més probables durant els equinoccis i especialment la primavera. En canvi, en alguns períodes anticiclònics d’hivern la humitat relativa pot ser extremadament baixa a l’alta muntanya, fins i tot inferior al 10%, amb boirina al fons de les valls.

A l’estiu, en canvi, els períodes de mala visibilitat estaran associats als núvols d’evolució diürna i a la formació de xàfecs, de manera que costarà més que siguin persistents durant tota la jornada. Nuvolades que a la vall del Llobregat es veuran més fàcilment alimentades per la humitat que remunta riu amunt, des del mar, gràcies a l’acoblament dels sistemes de brises de mar i de muntanya, quelcom més complicat al sector oest de la serralada.

Finalment, cal dir que la meitat freda de l’any és el període més ventós, quan per exemple l’estació carenera de la Tosa (2.478 m) pot superar sovint els 100 km/h, condicions que impliquen problemes d’equilibri, fins i tot de progressió. Diferent és a l’estiu, quan el sistema de brises de règim diürn agafa protagonisme i el vent es fa notar durant les hores centrals del dia, però ja costa més assolir ratxes màximes que superin els 70-80 km/h, que són les que començarien a donar problemes més seriosos de seguretat en zones exposades a caiguda com el mateix Pedraforca.

Podeu trobar l’article original a:

Esteban, P. i Serra A. 2021. El clima del Cadí-Moixeró. Revista Vèrtex 297, 14-15.