Criosfera i canvi climàtic

El 2025 és l’any internacional de la preservació de les glaceres, un element icònic de la criosfera, conformada a més pel permagel i pel mantell nival.

Als Pirineus, una de les serralades més importants del sud d’Europa, la criosfera exerceix encara un paper crucial en els processos hidrològics, geomorfològics i ambientals. Els canvis en la neu, les glaceres i el permagel són testimonis silenciosos del canvi climàtic i alhora serveixen com a geoindicadors sòlids de la deriva ambiental que vivim.

Segons les dades extretes del portal Criosfera Pirineus de l’Observatori Pirinenc del Canvi Climàtic, i actualitzades el darrer any, els aparells glaciars d’aquest massís han perdut el 94,5% de la seva superfície des de mitjan segle XIX, el seu darrer màxim en extensió fruit del període climàtic anomenat Petita Edat de Gel. Si reduïm la finestra temporal, es pot dir que en els darrers 40 anys, 51 n’han desaparegut. Una situació crítica que va culminar amb el cop dur dels anys 2022 i 2023 a causa de les condicions climàtiques extremes que es van produir a casa nostra, així com als Alps (recordeu el despreniment massiu de gel a la Marmolada, a les Dolomites). Així, uns hiverns amb un mantell de neu escàs seguits d’una fusió primaveral prematura van deixar exposades les glaceres a les inclements onades de calor, fet que va multiplicar fins a 3 i 4 vegades el ritme de pèrdua de gel respecte períodes anteriors (Izaguirre et al, 2024). Entre una cosa i l’altra, tot plegat dibuixa un panorama, ja conegut, que no convida a gaire a l’optimisme i que apunta a la probable desaparició d’aquestes masses glaçades pirinenques en poques dècades.

Per la seva banda, l’anomenat permafrost, permagel o pergelisol, també recula. Aquest es defineix com el sòl o subsòl que es manté congelat durant almenys dos anys consecutius, és a dir, amb una temperatura per sota de 0°C de forma permanent durant aquest període. No cal, doncs, que hi hagi aigua congelada per l’existència de permagel; pot ser sòl amb matèria orgànica o directament roca que es manté en aquestes condicions de fred.

A diferència de les glaceres, normalment no és possible observar permafrost a ull nu (fins i tot a l’Àrtic), ja que en capes superficials el terra no està necessàriament congelat durant tot l’any fruit de la variabilitat meteorològica i l’efecte de l’escalf del sol. En canvi, a més profunditat, amb més aïllament de l’exterior, sí que es poden donar aquestes condicions encara que siguem a l’estiu.

Des del  punt de vista excursionista, el retrocés que pateix el permagel fruit del canvi climàtic és força rellevant, ja que aquest pot estar relacionat amb els despreniments de roques a l’alta muntanya. En aquest sentit, pel cas del Pirineu, on en general cal anar a buscar-lo per sobre els 2.700-2.800 m, l’accidentalitat associada és més puntual. Als Alps o a l’Himàlaia, en canvi, on la criosfera encara ocupa una part important de les màximes altituds, cada cop cal tenir més en compte l’exposició a aquestes caigudes de rocs, així com l’afectació que puguin haver patit les vies i rutes alpines, i fins i tot infraestructures com refugis, a conseqüència de la desestabilització dels vessants rocosos (llegiu aquest article al número 286 de la Revista Vèrtex).

Curiosament, l’estudi a fons del permafrost és una assignatura pendent a la serralada pirinenca, raó que ha motivat el projecte europeu PERMAPYRENEES, i que inclou el monitoratge en profunditat de diferents sectors de l’alta muntanya. Està liderat des de la Universitat de Barcelona, i amb suport del Servei Meteorològic de Catalunya.

Finalment, pel que fa a la neu i l’afectació que pateix pel canvi climàtic, ja és força evident que de mitjana la temporada d’activitat hivernal és cada cop més curta. A més, la cobertura nival cada cop és menys extensa i situada a cotes més altes, alhora que els gruixos del mantell tendeixen a ser més minsos. També la presència de neu depèn cada cop més d’episodis puntuals de nevada generosa, alhora que la seva fusió primaveral s’ha avançat i accelerat. Una minva que  aquest element tan estimat i alhora explotat a les nostres muntanyes continuarà patint les pròximes dècades.

En aquest sentit, els canvis dels patrons meteorològics estan augmentant l’ocurrència, per exemple, del que s’anomenen episodis de pluja sobre neu, és a dir, precipitació amb cota de neu anormalment alta durant la temporada hivernal. Aquest és un aspecte molt interessant en molts sentits, també pel món excursionista, ja que de forma directa pot derivar en la humidificació, o fins i tot fusió, del mantell que tenim disponible. Pot, a més, augmentar de forma fins i tot molt ràpida la probabilitat d’activitat d’allaus de les cada cop més mal anomenades “de primavera”. També pot derivar en una crescuda notable del cabal dels rius pirinencs. De forma més indirecta, segons les condicions de temperatura i humitat dels dies posteriors, aquesta neu humidificada pot regelar i implicar episodis de neu dura generalitzada de notable perillositat per la possibilitat de relliscades i bloquejos.

Si voleu més informació, us recomanem aquests enllaços i lectures:

• Criosfera Pirineus: criosfera.opcc-ctp.org 
• Projecte POCTEFA PermaPyrenees: permapyrenees.eu/ca/
• Article sobre l’impacte dels anys 2022 i 2023 a les glaceres pirinenques.
• Article recent sobre el futur de la neu al Pirineu.

Article original: Esteban, P. 2025. Criosfera i canvi climàtic. Vèrtex 315, 16-17.