Fins on davallarà la nevada?

Predir la cota de neu pot arribar a ser una tasca ben complexa, ja que a part de variables com l’altitud de la isoterma dels 0ºC i la intensitat de la precipitació, també s’hi barregen altres factors. Fins i tot, a escala local, la pot acabar determinant la mateixa forma del relleu.

Segur que alguna vegada a la muntanya, immersos en la pluja i el fred, de sobte us heu trobat envoltats per una cortina de flocs de neu. Com s’estableix l’altitud a la qual es donarà aquest canvi, la cota de neu?

Per predir-la, la primera variable a identificar és l’altitud on es localitzarà la temperatura dels 0ºC a l’atmosfera lliure. És a dir, quan l’aire passa de valor negatiu al positiu sense l’efecte del terreny. Els models meteorològics pronostiquen amb força fiabilitat aquesta variable i cada vegada afinen més, fins i tot quan tenim masses d’aire en contacte que poden provocar grans diferències entre el vessant nord i sud pirinenc, entre el seu sector oriental i occidental, o bé entre les serralades litoral o prelitoral i l’interior.

Amb aquesta informació, i sobretot si parlem de precipitació dèbil, com a regla general la cota de neu l’haurem de situar uns 200-400 metres més avall d’aquest altitud on tenim la isoterma dels 0ºC. La raó és que el mateix procés físic de fusió dels flocs curiosament ajuda a allargar la seva existència allà on la temperatura hauria d’anar augmentant i es fondrien, creant el que s’anomena un estrat isoterm (la temperatura rondant els 0ºC es manté tot i que davallem en altitud).

Si la precipitació guanya intensitat i persistència, aleshores aquest estrat isoterm pot davallar encara més d’altitud, uns 600-800 m per sota de la isozero (o fins encara més avall). És una baixada de la cota de neu que pot ser fins i tot força sobtada i que, cal dir-ho, requereix d’un altre factor que facilitarà que es produeixi: la manca de turbulències a l’aire. Aquest és un fet que no sempre passa, i aquí les valls tancades, interiors en un massís, que dificulten l’arribada del vent, i també que la cota de neu general estigui clarament per sota de la línia general de crestes que l’envolten, són aspectes que seran força determinants per a tenir aquest estrat isoterm de més o menys altura.

Vist això, cal dir que encara hi ha altres elements que poden complicar una mica més saber fins on davallarà la nevada. Per exemple, una possibilitat està relacionada amb el temps que hem tingut abans que comenci a nevar. Més concretament, si tenim acumulació d’aire fred (i gèlid, per sota dels 0ºC) a zones al fons de vall força tancades o en conques; les anomenades piscines d’aire fred. Una acumulació que es pot haver produït, per exemple, si ha hagut una nit més o menys serena i encalmada i s’ha generat una inversió tèrmica. També si hem tingut una advecció gèlida (per exemple, una d’hivernal continental). Si això passa i tenim doncs aquesta piscina gèlida, amb l’arribada de la precipitació el límit inferior de la cota de neu pot connectar amb aquesta bossa d’aire fred a cotes baixes, cosa que mantindria allargaria la nevada, en aquest cas, fins a fons de vall.

Veiem, doncs, com el relleu (la presència de barreres muntanyoses i valls interiors) pren molta importància, ja que facilita la formació de l’estrat isoterm per una banda,  o permet la persistència de la piscina d’aire fred preexistent pel fet de dificultar l’arribada dels vents generals i la formació de turbulències i barreja de l’aire. Això costa més que passi fora de les zones muntanyoses, sent més difícil que davalli tant la cota de neu.

Finalment, encara s’afegeix un altre element: la mida de la vall. Si aquesta és més petita i estreta, serà més efectiu el refredament i la formació de l’estrat isoterm, més que no pas en valls més grans i obertes. Fixeu-vos que això pot comportar, fins i tot, diferències entre sectors geogràfics molt pròxims però morfològicament ben diferents. Sens dubte, aquí, la resolució dels models pren encara més importància a l’hora d’incorporar error en el pronòstic.

Un cas interessant de nevada a cotes baixes com a exemple de combinació d’intensitat de la nevada, formació d’estrat isoterm i efecte del relleu, seria el temporal associat a la depressió Glòria, i més concretament quan la matinada del dia 22 de gener la cota va davallar fins per sota els 700 m a les valls interiors del Pirineu i Prepirineu, mentre que lluny de la serralada, com ara al Montseny, la cota de neu voltava els 1.500 m.

Ben diferent és quan tenim situacions associades a masses d’aire més càlid i humides (que fins i tot poden estar relacionades amb un riu atmosfèric), i que impliquen de forma general una cota alta de neu al sector pirinenc. Així, tot i que segons els models el nivell de nevada pot estar rondant, per exemple, els 2.200-2.400 m, al ser una cota a nivell de les crestes, el relleu no es efectiu a l’hora de protegir respecte al vent general. Aquí, doncs, no només no es forma l’estrat isoterm a l’afavorir-se la turbulència i la barreja, si no que que a més  l’elevada càrrega d’humitat de la massa d’aire reforça la possibilitat que la cota de neu s’acosti més aviat isozero (altitud on la temperatura és 0ºC). Això farà que pugui acabar plovent fins i tot a cotes més altes del que es podia esperar. Una situació, doncs, en la que els models meteorològics encara tenen marge de millora.