Dies de tempesta

La Xarxa de Detecció de Descàrregues Elèctriques atmosfèriques (XDDE) del Servei Meteorològic de Catalunya registra els llamps associats a les tempestes que tenen lloc al nostre país al llarg de l’any. La XDDE permet el seguiment de l’activitat elèctrica atmosfèrica a temps real i, conjuntament amb les imatges radar i les estacions meteorològiques automàtiques, constitueix l’eina bàsica de vigilància meteorològica de situacions de perill.

De l’històric de dades generades per la XDDE, iniciat el 2006, se’n deriven diferents productes, com els resums anuals d’activitat i l’estudi climàtic dels llamps, informació necessària, per exemple, a l’hora de dimensionar les mesures de protecció contra els danys que causa el seu impacte. Aquesta informació climàtica també és de gran utilitat per al món excursionista, ja que ens permet identificar el comportament, pel territori i al llarg de l’any, de l’activitat tempestuosa i així valorar el grau d’exposició que podem esperar en uns massissos o d’altres.

Una variable que es pot obtenir amb el registre històric és el de dies de tempesta. Si observeu al mapa adjunt la distribució espacial de la mitjana anual per al període 2006-2023, podeu veure que al sector del Pirineu i sobretot al del Prepirineu és més probable tenir una jornada tempestuosa. Així, amb divuit anys de dades, al mapa de la mitjana de dies de tempesta destaca el màxim localitzat entre el Ripollès, est de la Garrotxa, i nord d’Osona, el Lluçanès i el Berguedà, amb més de 42, i fins i tot de 44 dies de tronada a l’any.

Uns màxims que assoleixen el pòdium cap a la serra Cavallera, la Serra de Milany i el Puigsacalm, el Catllaràs o l’àrea del Moixeró. En tota aquesta zona del Pirineu i Prepirineu oriental, l’efecte del relleu, juntament amb l’aportació d’humitat mediterrània que remunta per les valls del Ter i Llobregat gràcies a les brises, és la raó principal que explica aquest màxim.
Cap a l’oest, la presència de la vall del Segre genera una lleu davallada, per després remuntar de nou a l’Alta Ribagorça (vall de Barravés – Sant Gervàs) i nord del Pallars Jussà (vall Fosca), on de nou s’assoleixen els 42 dies de tempesta. El màxim es continua reforçant cap a l’Aragó amb l’eix principal entre el Turbó i el sector Aneto-Vallhiverna. Sembla que l’activitat de tempestes provinents del sud i sud-oest i formades en molts casos a la serralada Ibèrica podria explicar aquest altre màxim.
A l’altre extrem, amb valors que queden per sota dels 25 dies de tronada anuals, tenim sectors com les muntanyes del litoral empordanès (les Gavarres), així com en general el litoral i prelitoral sud. En aquest sentit és interessant veure com els màxims que s’entreveuen a la serralada Ibèrica, concretament situats cap al Maestrat, deixen certa empremta al massís del Port amb un increment ràpid dels dies tempestuosos a mesura que anem cap a l’oest. En aquest sentit hem de tenir present que el sector oriental de la serralada Ibèrica, els Pirineus i el Prepirineu són les zones més destacades de la península Ibèrica pel que fa a l’ocurrència de tempestes.

Queda clar, doncs, que la presència de relleu és clau per entendre la distribució general de l’activitat de llamps. Però igual que aquesta no és homogènia en el territori, no ho és tampoc durant l’any. Així, normalment,  des d’una perspectiva climàtica, la temporada amb més activitat comença a la primavera al Prepirineu, amb tempestes de tarda, locals i de poca durada. Més endavant, a l’estiu, es fan més extenses i amb més probabilitat de localitzar-se al Pirineu. Amb l’arribada de la tardor, el relleu perd protagonisme i el centre d’activitat es mou cap a la costa i els massissos del litoral i el prelitoral. En pròximes publicacions aprofundirem en aquests punts.